Gala (com a fantasma)

El dia que vaig visitar el castell de Púbol en vaig marxar amb la convicció que encara residia plenament l’esperit de Gala Dalí. Després de passejar-me per totes les estances, on hi duia els seus joves amics, el saló del piano, la cambra de bany amb aixetes d’or, el llit on anys després es cremaria el seu marit, els seus vestits exposats a les golfes i, sobretot, la seva solitària tomba, lluny del cos del seu marit. Crec que l’esperit de Gala està furiosa. Aquell castell era el seu territori sagrat (fins i tot el mateix Salvador Dalí havia d’avisar per escrit que vindria de visita). M’ho constata el fet que aquell dia, la meva dona, que estava embarassada, de cop i volta va voler marxar. La meva sogra també va fer el mateix sense saber-ho. Me les vaig trobar a les dues esperant al jardí. Després em van confessar que havien notat la presencia d’aquella dona. La percepció les havia incomodat tant que se’ls va fer insuportable. Si creieu en fantasmes… A mi em va faltar temps per imaginar coses per a la novel·la!