Homenatge a Lou Reed a “Els fantasmes de Dalí” (fragment)

Jo, Guillem Cabrera, vaig néixer el mateix any en que David Bowie es transvestia de Ziggy Stardust. Aquesta casualitat, o fatalitat, crec que em va marcar a posteriori, quan un dia vaig arribar a una conclusió sobre la meva sexualitat. Les connexions entre Dalí i Bowie han estat, si més no, curioses. Per exemple, van compartir musa, l’Amanda Lear, cascavellet de plata, símbol de l’ambigüitat sexual dels anys setanta i, més sorprenent encara, barreja de model, pintora i cantant amb cert èxit. De Dalí va ser una fidel companya, i de Bowie un curt i prolífic divertiment. Segons la Lear, Bowie va parlar per telèfon amb el pintor un dia que la va trucar a casa. Dalí, per la raó que fos, preferia altres roquers com l’Alice Cooper i potser per això no li va fer ni cas. A tots tres, Dalí, Bowie, Lear, els agradava l’art del transformisme, el glam, i la provocació. També coneixien molt bé a l’Andy Warhol i les festes que s’organitzaven a la Factory de Nova York. Entre Dalí i Warhol també van compartir l’Ultra Violet com a model d’experiments i excentricitats. Per la seva banda, Bowie va dedicar una cançó a Warhol i, anys més tard, fins i tot va interpretar el seu personatge en una pel•lícula sobre Basquiat, un grafiter negre apadrinat per Warhol que va morir de sobredosi amb vint-i-set anys. Warhol també va ser el pare espiritual de la Velvet Underground amb Lou Reed al capdavant. El disc en solitari que el va llançar a la fama, Transformer, estava produït precisament per Bowie. Sempre he cregut que aquestes relacions signifiquen alguna cosa més que admiració mútua. Potser tots els iguals, totes les ànimes bessones, al final es troben. I si no es troben es busquen. Encara que fossin paranoics, homosexuals, ionquis i transvestits. Tots tenien punts de genialitat, però el fet de trobar-se els retroalimentava i la seva fama en sortia beneficiada. Dalí idolatrava a Velázquez. Warhol s’emmirallava en Dalí. Bowie en Warhol. I Lear en Bowie. L’anècdota entre famosos es converteix, de manera màgica, en llegenda de mites. Però Dalí seria, en tot cas, el precursor de l’ídol de masses contemporani, sense el qual ni la Lear, ni Warhol, fins i tot Bowie i Reed, no haurien sumat elements i maneres d’actuar.

Advertisements

Una crítica d’un lector “no habitual”

Hola Xavier,

Abans que res, deixa’m felicitar-te per aquesta nova aventura literària anomenada “Els fantasmes de Dalí”. Val a dir que, l’opinió que a continuació t’oferiré és la d’un no lector habitual, possiblement avorrit i fastiguejat per la literatura clàssica que em van obligar llegir, analitzar i reanalitzar quan estudiava el batxillerat humanístic. Es veu que per aquí no anàvem bé…

En qualsevol cas, sempre he gaudit amb els teus textos. L’últim que recordo haver llegit és aquella gamberrada juvenil de barri que vas batejar com “Ketchup”. És aquesta doncs, la meva última referència sobre la teva prosa i el meu punt de partida ara que critico.

Bé, el primer que puc dir és que amb aquesta obra em fa la sensació que has accedit a un altre estadi. Jugues en una altra lliga. He trobat l’estil d’ “Els fantasmes…” molt més depurat i madur que no pas tot el que havia llegit teu fins ara. A més, no m’importa dir-ho, és una aposta molt més ambiciosa que suposo s’adreça a un públic més ampli o, com diríem a la ràdio, generalista. A més, ho fas per la porta gran, comptant amb un personatge seductor i que dona tant de joc com Salvador Dalí.

A aquesta percepció però, li contraposo una altra. I és que, un cop acabat de llegir el llibre, crec que has posat les bases per escriure la teva millor obra. És a dir, que com a seguidor teu que em considero, trobo que la teva gran novel·la està encara per arribar. Atenció! Això no és cap aspecte negatiu, sinó al contrari. Has passat de la novel·la juvenil a l’adulta, i això, com a bon creador que ets, requereix d’un procés que, de ben segur, aniràs perfeccionant.

L’estructura queda ben clara des del principi: dos temps, dues històries. La que protagonitza el mateix Dalí és més pausada, íntima i al·lucinògena. Has fet un magnífic exercici a l’hora de posar-te a la pell del geni, que segur no deu ser fàcil… L’altra història, protagonitzada per Guillem i companyia, és un veritable thriller “gualià” on la troca s’embolica fins a límits insospitats. D’aquí s’agraeix el ritme accelerat en contraposició amb els flashbacks dalinians, però potser massa i tot. Tinc la sensació que has volgut incloure masses elements en poques pàgines: sexe, un passat tèrbol, mentides, família, identitats falses, les visites per la geografia de l’Empordà… Espero que tinguem l’oportunitat de comentar-ho tranquil·lament.

En qualsevol cas, m’ha alegrat moltíssim comprovar com ambdues històries continuen la línia d’alguns dels teus relats sobre la bogeria, on escaneges els racons més foscos i pertorbadors de la condició humana. Sens dubte, el teu gran tema. És per això que penso que has donat un pas endavant dins el teu estil esbossat a les narracions curtes. Atòmic!!!

Menció a banda es mereixen les paranoies crítiques. Ja m’explicaràs com t’has documentat per acabar configurant aquest veritable “diccionari dalinià” que exposes amb tanta gràcia. A més, relacionades amb la pròpia narració… Deixes al lector amb la boca oberta! Trobo que podrien funcionar com a entitats literàries amb total autonomia.

Moltes felicitats i una abraçada ben forta!!!

Un lector no habitual.

Algunes de les crítiques que ha rebut Els fantasmes de Dalí (Columna, 2013)

Algunes de les crítiques que ha rebut Els fantasmes de Dalí (Columna, 2013)

NOSALTRES LLEGIM.CAT
Els amants i detractors de la figura de Dalí s’ho passaran pipa llegint aquest thriller psicològic de Xavier Gual.
Dalí està en hores baixes, més mort que viu, envoltat d’infermeres i de guàrdies de seguretat. Només li queden records, paranoies i el fantasma de la Gala que, de tant en tant, apareix per tornar-lo encara mes paranoic, si és que això és possible.
En un d’aquest estats de semiinconsciència rep una estranya visita. Al principi tracta l’home de mala manera i amb el mateix menyspreu i crueltat amb què tracta tothom, però mica en mica el desconegut és capaç de despertar la seva curiositat amb una notícia bomba: Dalí tenia un germà que, per mes inri, també es deia Salvador.
Segons la història oficial aquest germà va morir de molt petit per culpa d’una malaltia, però la que li explica l’home misteriós n’és una altra de ben diferent.
La història va enredant-se i aclarint-se poc a poc, passant pel paisatges mítics de l’artista. Figueres, Púbol, Cadaqués, Port-Lligat i la Gala són part fonamental d’aquesta novel•la original i sorprenent.

PROPERA PARADA: CULTURA / Salva G.
Tres anys és el temps que ha trigat el Filòleg Xavier Gual (Barcelona, 1973) per documentar i estar preparat per a l’escriptura del seu últim llibre: “Els fantasmes de Dalí”, un thriller psicològic on la realitat i la ficció caminen de la mà. I això es nota i molt.

Gual ofereix al lector els últims dies de vida del geni Dalí, vell i decrèpit, postrat al llit del castell de Púbol, veien l’espectre de la seva dona Gala, i compartint les seves nits en vetlla amb un visitant nocturn que la vol explicar el seu veritable secret, però també fa un repàs al costat més polèmic del mestre, com la seva posició cap a la monarquia, la seva amistat amb el dictador Francisco Franco o la seva passió pels diners, la seva megalomania, el seu narcisisme i les seves ganes d’atreure a l’opinió publica.

Paral•lelament a aquests fets, uns anys més tard, apareixen els veritables protagonistes de la novel•la, Guillem, Héctor i Vicky, però com si fossin els nous Dalí, Gala i Paul Éluard, poeta i primer marit de Gala.

Tota la novel•la és una petita quimera, un somni entre boires, una petita mentida, un engany, un truc de màgia.

Gual convenç amb la seva arriscada proposta traient punta a la mort per meningitis del germà gran de Dalí, anomenat Salvador, com ell.

Però també ens agafa amb la història de Guillem, un obsessionat pel mite i per descobrir el secret de la seva família, des de la seva avia, fins als seu pare i esbrinar la raó de les seu suïcidi.

És veritat que aquesta història, un triangle amorós, capta més la nostra atenció que el que passa a la cambra del mateix Dalí, i són en aquest moment quan la novel•la creix, però sens dubte la veracitat de totes les anècdotes de la vida del geni de Figueres, a més de sorprendre’ns ens alliçonen en la nostra cultura personal. I és que, qui no a visitat el Teatre-Museu Dalí de Figueres? El mateix que va veure, quan encara era teatre, les dues primeres obres del pintor en una mostra de pintura de l’any 1918.

Destacar també les petites paranoies critiques del geni entre els capítols del llibre, que ens acosten encara més a la mania d’un autèntic geni. No cert que tots els genis amb bipolars encara que no tos el bipolars arriben a ser genis? Dalí, Van Gogh, Woolf, Kerouac, Nijinski, Shumman, tots ells autèntics genis amb trastorns bipolars, amb el mateix Guillem el protagonista de la novel•la.

En definitiva, tant si ens agrada Dalí, com si no, gaudirem amb la lectura del llibre, per descomptat, si volem l’obra del pintor el grau serà més gran, i estic convençut que si no ens agrada o no el coneixem prou , ens vindran ganes de visitar tant el Teatre-Museu de Figueres, com el castell de Púbol, o la casa museu de Portlligat o si ens agafar per anar de viatge a Londres, fer una ullada a l’exposició permanent de l’artista en el famós London Eye i que un servidor no va deixar passar l’oportunitat de visitar en una de les primeres visites a la capital anglesa.

US RECOMANO, per Sílvia Cantos
Avui us recomano una lectura apassionant, un thriller psicològic que ens arrossegarà com un espiral dins el fascinant món de Salvador Dalí. Una novel•la addictiva i excitant, tal com va ser la vida i obra del geni de Figueres.

Una nit, un vell i decrèpit Dalí rep una misteriosa visita. Alguns anys més tard, en Guillem, amb el pretext de documentar-se sobre la bogeria del pintor, viatjarà a Figueres i Portlligat, on compartirà estada amb un antic company d’estudis, l’Hèctor, i la seva parella, la Vicky. En Guillem està obsessionat per Dalí, amb qui creu que té més coses en comú a part del deliri. De mica en mica s’aniran descobrint els seus foscos motius.

Xavier Gual és professor de secundària i periodista, té diversos títols publicats per nens, joves i adults. Amb «Els fantasmes de Dalí» ens convida a capbussar-nos en l’univers surrealista del mestre, composant un relat de ficció sobre el declivi dels últims temps de la que, possiblement sigui, la figura més destacada de la història de l’art català fins a la data, l’eclipsi d’un geni que va viure entre llums brillants i agonitzà entre ombres tenebroses.

«Tot artista ensopega després d’assaborir la glòria. El món s’encarrega de ser cruel amb els genis. Només els millors reneixen de les seves cendres i tornen a triomfar abans de morir. Alguns gràcies a la seva mort.»

Amb aquesta novel•la, l’autor teixeix hàbilment una teranyina en la qual desgrana dues històries que tot i ser, d’entrada, fils independents, acaben trobant-se per abraçar-se sorprenent del lector. Una història amb un nucli de personatges misteriosos, que amaguen secrets i fosques intencions que estimulen la imaginació de qui vola per les seves pàgines i que desgrana una col•lecció de paranoies crítiques que et transporten a l’univers de Dalí.

«Els fantasmes de Dalí» és una magnífica oportunitat per descobrir la obra d’un dels més grans genis que ha donat la història, un recorregut per els punts clau de la seva vida: La torre Galatea del seu Museu de Figueres, el Cap de Creus, el castell de Púbol, Portlligat, tot un seguit d’indrets i paisatges que irremeiablement desitjareu visitar un cop finalitzada la lectura d’aquesta novel•la. D’aquestes pàgines es desprèn que Xavier Gual s’ha documentat a consciència abans de posar-se a escriure, la que crec, hauria de ser una lectura obligatòria per a qualsevol persona interessada en Salvador Dalí, que tot i mitjançant la ficció, estableix una diferència entre la persona i el personatge.

«S’havien acabat les festes, les aventures, els viatges.
Se li havia acabat l’art i la capacitat de treballar en condicions.»

Absorbent, excitant, descarat i apassionant, un llibre dali-ciós!! 😉

Sobre la novel·la: Capítol 7. El poble on no buscava absolutament res

Sobre la novel·la: Capítol 7. El poble on no buscava absolutament res

D’una banda seguim amb Dalí en el seu llit de Púbol, discutint amb el desconegut sobre els secrets de l’alquímia i com la temptació del suïcidi havia marcat la seva família. En l’altre història trobem a un Guillem Cabrera amb el seu amic Hèctor, la dona d’aquest, la Vicky, i la seva filla, passejant per Cadaqués. Per a Guillem, observar Cadaqués només serveix per deixar-se portar pel paisatge de Dalí, però per entendre l’enigma que vol resoldre. Tot i així, Guillem comença a violentar per separat tant a la Vicky com a l’Hèctor i tots en dubten de les seves intencions i de la seva integritat emocional. Ens segueixen integrant el fet que a Guillem li falta el dit petit de la mà esquerra i l’amulet que sempre duu a la butxaca del pantaló.
A la fotografia podem veure una pintada “crítica” que es troba al pedestal de l’estàtua que Salvador Dalí té a la platja de Cadaqués.