Nova crítica de “Els fantasmes de Dalí”

Ja fa temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, no només pel que havia vist de l’argument sinó, també, pel que jo intuïa en el títol. Aquesta impressió meva em deia que em trobaria amb una història inquietant, misteriosa i amb l’al·licient afegit de girar entorn d’un dels personatges més excèntrics dels darrers temps. No em vaig equivocar. Els fantasmes de Dalí és un extravagant relat que ens col·loca al centre de la paranoia per mostrar-nos la inconsistència del que considerem real.

I dic extravagant en el més ampli sentit de la paraula que aplega la qualitat extranya dels personatges, els fets extraordinaris que explica i, sobretot, l’estil, que desafia els límits de la narrativa barrejant relats i deliris. Aconseguir trobar l’equilibri en aquest còctel de passions, secrets i revelacions no és fàcil, però l’autor se’n surt amb una innegable elegància que deixa en el relat una empremta única. Així, Xavier Gual ha sabut mostrar-nos una faceta insòlita de l’artista surrealista. Ens acosta als seus temors, a les seves pertorbacions -més universals del que semblen-, i en fa un retrat no del personatge sinó de la persona.

En Els fantasmes de Dalí hi trobem un conte de por, un secret desvetllat i una història de desamor. També hi descobrim al·legories i simbolismes que ens acosten a l’univers dalinià. Aquí cal destacar la feina feta per l’autor, una tasca que sintetitza en uns quants capítols on es despleguen els trets més característics tant de l’obra com de l’artista. Però, a més, la novel·la descriu en detall els paisatges que emmarquen –i mai millor dit- el llegat de Dalí: Púbol, Portlligat i Figueres.

Els fantasmes de Dalí són, en definitiva, dos relats desvinculats en el temps però que es relacionen a través de les pors, els fantasmes que assetgen els dos protagonistes: Dalí i Guillem. O el que és el mateix, Càstor i Pòl·lux, mite estimat del pintor. Un llibre original, detallista i precís sobre un home únic i plural.

PUBLICAT A “LA VEU DEL ROURE” PER SÍLVIA TARRAGÓ CASTRILLÓN

Entrevista sobre “Els fantasmes de Dalí (TRIBUNA, desembre 2013)

Què hi trobarà el lector a Els fantasmes de Dalí?
*Una novel·la de bon llegir, amb molta feina al darrere perquè tots els elements encaixin. Trobarà les paranoies discursives de Dalí i dues històries relacionades amb el pintor que, mica en mica, es van fusionant i complementant. La intenció ha estat, d’una banda proporcionar una lectura apassionant i, de l’altra, donar a conèixer molts detalls de la vida de l’artista empordanès, adorat i odiat a parts iguals.

Thriller psicològic amb ingredients biogràfics, amor, relacions familiars… Per què aquest còctel?
*Perquè la trajectòria de Dalí té molts elements de novel·la. La seva vida està marcada per infinitat d’enigmes sense resoldre. Des del germà gran, batejat amb el mateix nom que ell, que va morir nou mesos abans que nasqués, al temor per les prediccions del seu pare o Gala, que creien que moriria en la misèria. També la visió ambigua i tortuosa que Dalí tenia del sexe, l’obsessió pel suïcidi i pels diners, a més del temor a la mort. De tot plegat només en pot sortir un thriller psicològic d’alta intensitat i simbolisme que m’ha apassionat escriure. Un còctel “dali-ciós” i “dali-rant”!

On està la barrera de ficció i la de realitat en els personatges que poblen la seva història?
*Dalí va mesclar ficció i realitat en tota la seva obra, ja amb la famosa “Vida secreta”. Jo he fet el mateix. Dalí va patir un incendi a la seva habitació quan, de vell i amb Gala morta, estava al castell de Púbol. Va salvar la vida de miracle. Això és cert, i jo li afegeixo que abans rep la visita d’algú que li assegura que és el fill del seu germà mort, fet que desmunta la seva teoria sobre el geni immortal que es considerava ell. La segona història, que passa en l’actualitat, és tota inventada, però molt realista i, al mateix temps, totalment daliniana. Uns personatges que viuen l’estiu com uns alter egos moderns de Gala, Garcia Lorca/Paul Éluard i el mateix Dalí. A Púbol, la meva dona, que estava embarassada, va notar la presència fantasmagòrica de Gala, precisament on està enterrada, detall fantàstic que després vaig aprofitar a la novel·la. Com diu el tòpic, la realitat, en l’entorn de Dalí, supera de llarg la ficció.

Dalí gení, però Dalí polèmic i ‘difícil’. Fins on arribava la persona i fins on el personatge?
*Dalí diu que tota gran fortuna s’inicia amb un gran robatori i que tota fama comença amb un gran escàndol. Ell va aconseguir totes dues coses: fortuna i fama, segurament a costa de vendre’s l’ànima i la intimitat. Dalí va sacrificar la seva biografia i la seva privacitat per convertir-la en un etern escàndol. Dalí no era un boig, se’l feia perquè el seu personatge així ho exigia. La tragèdia que tracto a la novel·la, és la d’una persona que no es va poder desfer mai del personatge que havia creat a consciència, fins i tot quan era vell i volia morir-se. S’havia convertit en un rei Mides de llargs bigotis i mirada folla, en una gallina d’ous d’or, i per això ningú de la seva cort volia que deixés de crear, fins i tot quan físicament ja no podia.

La seva novel·la vol contribuir a què els lectors s’endinsin en el món dalinià, que d’altra banda tenim ben aprop?
*La novel·la respira Dalí a cada pàgina, i és una bona guia per descobrir el més essencial de la vida del pintor. Agradarà als que l’hagin seguit i als que decideixin descobrir-lo. A més, la segona història analitza des del present la seva aportació a l’art, que no és poca, el que va suposar Dalí per a les avantguardes i per a la cultura de masses. Els capítols ens porten de visita pels paisatges purament dalinians. Després de llegir-la segur que voldreu passejar per Cadaqués, visitar els tres museus, Figueres, Portlligat i Púbol, o veure la sortida del sol al Cap de Creus, que és on acaba la novel·la. Dalí no s’entén sense el paisatge de l’Empordà. Dalí és la personificació de la tramuntana.

Les presentacions són encara una bona manera d’acostar el llibre al públic?
*Les presentacions avui funcionen si ofereixes alguna cosa més que l’autor i un amic de l’autor xerrant rere una taula. En el meu cas cada presentació ha estat diferent. En algunes m’hi ha acompanyat un actor disfressat de Dalí que ha interactuat amb el públic i ha llegit fragments, o en d’altres he projectat fotografies sobre la meva documentació fent la ruta daliniana Figueres-Portlligat-Púbol. En aquesta novel·la, a més, he potenciat tot el tema de les xarxes socials amb un blog específic, un book trailer de promoció i més vídeos on explico en primera persona detalls i secrets de l’argument. Ara, com mai abans, el lector pot contactar amb l’escriptor i dir la seva.

El treball d’investigació per escriure aquesta història ha estat molt complex?
*Dalí era complex, però la complexitat també m’ha suposat un estímul afegit. Documentar-me m’ha proporcionat grans estones, visionant reportatges, escrits i pintures. Dalí no te l’acabaries mai. Segons m’endinsava en el personatge més ganes tenia de seguir buscant, fins al punt que amb la novel·la ja acabada vaig haver de dir prou o acabaria ‘dalinitzant-me’. Aquest home és un català universal que faríem bé d’aprofitar i reivindicar al món, encara que tingui punts foscos.